PRODUCCIONS AUDIOVISUALS AMB D.O. ESPLUGA

                   

 Uns joves, amics, espluguins, professionals de la comunicació i autònoms: un bon equip! Són el Gerard Bosch, el Pep Morató i el Pau Griñó. El primer és periodista i treballa la producció i el contingut; el segon és especialista en comunicació multimèdia i entén de post-producció i grafisme en el món audiovisual; i el tercer s’ocupa dels enregistraments, de les imatges, dels vídeos i fotografies. Tanmateix de vegades s’intercanvien els papers. El Pep i el Gerard han passat i han crescut a l’Espluga FM Ràdio i els camins s’entrecreuen amb l’Espluga Audiovisuals.  Junts, comparteixen Produccions audiovisuals amb DO Espluga i n’han parlat a les Estampes espluguines, un espai ben adient. Han presentat les seves creacions i la manera d’organitzar-se.

            La Carta de vins ha estat un dels primers treballs. Han mostrat vint cellers de la nostra comarca, amb els seus productes, varietats i reconeixements. En aquest cas han tingut el suport de la DO Conca de Barberà. Després ha vingut Arpa Documental, un recorregut a través de l’instrument des de la seva naixença de mans del lutier, fins a la seva interpretació. El Documental dels 40 anys de l’Espluga FM Ràdio ocupa un espai central, perquè a més de celebrar l’efemèride, es va convidar cent persones que havien fet programes al llarg del temps, que tornessin a passar per les instal·lacions i recordessin les vivències. Hi va haver activitats implicant les botigues del poble i la gran gala al teatre del Casal. La Diputació de Tarragona va col·laborar en el finançament. A Poble de l’aigua, la sequera a l’Espluga es documenta l’emergència per sequera a l’Espluga del 2024 i l’arribada de l’aigua de l’Ebre. Es parla de la gestió de l’aigua des de l’ajuntament, els costos, les afectacions a l’agricultura, la vida domèstica amb les restriccions d’aigua corrent. En aquest cas el suport va arribar del Museu Terra i va obtenir el reconegut premi de periodisme Mañé Flaquer. En un format de podcast hi ha Quatre gotes, una sèrie de deu capítols amb temàtica ambiental.  

        

   Pel que fa a la manera de treballar, cal dir que com en altres processos creatius, es parteix d’una idea que es madura, es deixa reposar el temps suficient, ni poc ni massa. S’entra a l’etapa de producció, de planificació, de previsió dels recursos humans, dels mitjans tècnics, dels espais, de la temporització, del finançament, del desenvolupament del contingut. Com més planificat, millor, tot i que la flexibilitat també és un punt fort, per la resolució d’imprevistos. A continuació vindria l’enregistrament i per acabar la postproducció i grafisme. Aquesta part demana el seu temps, ja que del material gravat, cal reduir-ne bona part, tot combinat amb les corresponents revisions.

   

            Enhorabona a l’equip per la feina feta i els reconeixements obtinguts i molta sort en les noves iniciatives, com ara la creació d’una cooperativa comarcal de professionals del sector. El públic espera els documentals i produccions amb el vostre segell de qualitat. Gràcies!      

  ERNESTINA VALLVERDÚ

LA RUTA DEL PESSEBRE VIVENT

           

            Les festes i tradicions ens agermanen amb la comunitat, ens trenquen la rutina i la quotidianitat, ens fan néixer la il·lusió i potser desperten nous sentiments i emocions. Fa uns cinc anys, la Chantal Puig Garcia va participar al Pessebre Vivent com a figurant. La feina, companyonia, convivència i organització la van captivar, i implicar de tal manera, que ara forma part de la junta directiva. Com a bona comunicadora, professional del turisme, educació ambiental i del lleure, va presentar la Ruta del Pessebre Vivent a les Estampes espluguines.

            La trajectòria del Pessebre Vivent a l’Espluga, ja ve de lluny. El 1964 es començava a representar a la caseta del Bou. Després es va fer a la cova de la Font Major, fins al 1977. Va agafar-ne el relleu l’escola Vedruna, que gairebé durant trenta anys, (1980-2009) duia a terme l’activitat amb els alumnes, per tancar el primer trimestre. En una altra etapa, el 2009 i l’any següent la representació es va fer als baixos de la rectoria, ja que l’arquitectura s’hi adeia. Més endavant va sortir de l’edifici per obrir-se a la part antiga del poble. Aprofitant els carrers i baixos de cases antigues es recreava un ambient similar al temps del naixement de Jesús. Així, avui dia, la ruta es divideix en dues parts clares, la de l’antiga Espluga Sobirana, que es vincula amb Betlem i la Jussana amb Natzaret.     

           Les directrius que guien el projecte són la preservació de les nostres tradicions, la difusió del patrimoni local, la fidelitat històrica, la divulgació de la cultura jueva, la implicació social obrint-se a la participació dels espluguins o amb convenis amb l’Institut Joan Amigó o bé amb el departament de Justícia. 

            La Ruta del Pessebre Vivent està molt ben senyalitzada amb cartells informatius, grans fotografies, banderoles i aprofita els recursos digitals amb codis QR. Comença al costat de l’Església Vella i es va enfilant cap al Castell i al Capuig. Té un sentit invers al recorregut que es fa en les representacions nadalenques amb els figurants. A vegades es creua amb la ruta templera. Forma part de les rutes permanents que hi ha al poble, i que donen la llibertat de seguir-se en qualsevol moment. A l’exposició de la Chantal van sortir altres qüestions, com ara la portada d’aigües a la població, la presència dels dos calls jueus a la vila o la partió de les dues Esplugues, seguint una línia cap al poble des del saltant del riu Francolí, al seu pas per la Font Baixa.

            Amb la creació de la Ruta del Pessebre Vivent, l’activitat de l’associació és continuada, amb el manteniment dels espais o l’arreplegament de nou material. Destaca la construcció del portal medieval del carrer Ponç Hug de Cervera o la compra de cal Santjoan, amb funcions de magatzem i seu de l’entitat.

            L’associació del Pessebre Vivent forma part de la Federació de Pessebres Vivents de Catalunya. Hi participen unes dues-centes cinquanta persones que es distribueixen la feina en àmbits ben diferents com els figurants; els que s’ocupen de la recreació d’espais, els que acullen i guien els visitants o els qui en acabar la ruta els ofereixen el ressopó.

           Ja hi ha les dates de les representacions d’enguany: el 27, 28 i 29 de desembre. Si no teniu espera fins aleshores, sempre podeu seguir la ruta permanent. Gràcies a la predisposició de la mateixa bibliotecària i a la Chantal, ja l’estan organitzant per al grup de seguidors de les Estampes.

Ernestina Vallverdú

 

 

           

Biografia de Josep Maria Rendé i Ventosa

 Iniciem un nou cicle d’estampes espluguines amb la biografia de Josep Maria Rendé i Ventosa, que ens desglossà magníficament la seva besneta Mariona Rendé i Civit.

Neix a l’Espluga de Francolí l’any 1877, fill de Josep Rendé i Micó de l’Espluga de Francoli, i Manuela Ventosa i Queralt de Cabra del Camp, en una època de misèria extrema, ja que la població majoritàriament agrícola es veia afectada per la plaga de la fil·loxera, un insecte que es posava a les arrels del cep i amb la seva posta d’ous no permetia la circulació de la saba i la planta acabava morint.

De petit, quan anava a l’escola, ens diu el mestre Roig que era un noi aplicat i estudiós, tot i que ja que no tenia massa salut, i així fou la resta de la seva vida.

De ben jove participa en nombroses activitats culturals de la vila entre elles, en destaca la direcció del grup de teatre Niu tranquil, i la fundació de la revista El clam catalanista.

Va escriure diferents facsímils sobre la psicologia dels pagesos, que donat els temps que corrien, els descriu com persones desconfiades: de salvar la collita, dels seus amics, de entrar al celler cooperatiu....

L’any 1902, junt amb altres socis fa un intent de fundar una cooperativa, per tal d’obtenir major rendiment del vi, però no se’n surt fins a l’any 1913 que junt amb altres socis i sota la seva direcció, es el gran impulsor del Celler Cooperatiu modernista de d’Espluga de Francolí, obra de l’arquitecte Pere Domènech i Roura.

Aquest edifici va ser pressupostat per 90.000 pessetes de l’època i acaba costant-ne 150.000, això li va suposar anar casa per casa i fer parlaments i conferencies, en llocs inversemblants com ara, eres, masos places, cafès, per tal de convèncer la pagesia de la utilitat de demanar préstecs i mútues per la seva construcció.

 

Aquest celler anys més tard ostenta el bonic qualificatiu de la catedral del vi, nomenada així per primera vegada per Albert Talavera Sabater, gran impulsor del sindicalisme de la comarca, i mes tard pel poeta i dramaturg Angel Guimerà.

L’any 1916 funda la Federació agrícola de la Conca de Barberà i tres anys més tard l’any 1919, es cridat per Josep Puig i Cadafalch per ser el cap de la secció agrària de la Mancomunitat, on  escriu un Pla d’organització de l’agricultura a Catalunya editat per la Generalitat.

En aquesta època s’adona del poder de la i premsa i fa diverses publicacions a la premsa comarcal i també al diari de Barcelona hi escriu un article setmanal a la seva pàgina agrícola.

Quan al 1923, el general Primo de Ribera instaura la Dictadura, deixa aquest càrrec, segurament per desacords polítics i torna a casa, on dos anys més tard morirà a Cabra del Camp. Els seu enterrament va ser multitudinari i entre les personalitats assistents cal destacar Cambó, Pi i Sunyer, Joan Ventosa.

 L’any 1957, L’Espluga li reté homenatge, i va ser inaugurat un monument a la plaça de l’Església, on la pagesia catalana a través del poeta Josep Maria de Segarra li dedica aquests versos:

Apòstol de la nostra pagesia,

blat i raïm t’han despertat l’amor.

Ha estat l’esforç de cada dia,

la teva senyoria,

i el fruit del teu treball el teu honor.

GORETTI PUIG SEGURA

La trajectòria dels Pastorets amb Josep Ma. Mercadé Teixidó

 

Cicle de xerrades "Estampes Espluguines" ha comptat aquest dimarts amb un dels històrics dels Pastorets de l'Espluga; Josep Ma. Mercadé, actor, director i ara, cap de tramoia i nova escenografia

Mercadé ha parlat dels orígens de l'espectacle que enguany celebra 50 anys al teatres del Casal, però que a l'Espluga té una tradició d'almenys 140 anys.

Una tradició que comença a Catalunya a partir les tradicions del naixement de Jesús a les esglésies, durant la missa del Gall, segurament abans del segle XII, també dites "Pastorades".

El gruix de la xerrada ha servit per desgranar la llarga trajectòria dels Pastorets de l'Espluga de Francolí i també els vincles de la família Mercadé, des del Centre Cultural, on Josep Maria va agafar el relleu del seu pare, Engany, la seva filla i la seva neta completaran el cicle de quatre generacions, fent de Mare de Déu i nen Jesús.

Xavier Lozano Bosch

Germans Joan i Josep Farré Gual

 Josep M. Vallès en la sessió del dia 2 de desembre de 2025, presentà una part de la família de cal Gamell de l’Espluga de Francolí.

Joan Farré Gamell, el pare

. Joan Farré Gamell va fundar l’any 1888 la confiteria La Palma, avui Pastisseria Farré Gamell, creant el nou carquinyoli de l’Espluga, després de millorar la fórmula i els ingredients que perduren fins a avui, ja amb la quarta generació.

Del primer matrimoni amb Mercè Climent va tenir un fill, en Ricard Farré Climent (1884-1939), fundador l’any 1917 de l’empresa de galetes Rifacli, acrònim de les primeres síl·labes del seu nom i cognoms. Va ser alcalde republicà de l’Espluga de Francolí l’any 1931 i morí afusellat per l’exèrcit d’ocupació el 1939.

Dels segon matrimoni, amb Maria Gual, va tenir cinc fills. Vallès havia establert sempre bona relació, compartint converses i inquietuds, amb dos d’aquests fills. Els coneixia bé i els anomenava “savis”: Joan Farré Gual (1896-1990) i Josep Farré Gual (1903-1985). Saber més coses d’aquests espluguins era un tema que havia quedat pendent d’anteriors xerrades.

 

Joan i Josep Farré Gual

Als dos germans Joan i Josep els unia una doble passió: l’Espluga i Catalunya. En van donar prova cadascú en les seves activitats i aficions.

· Joan Farré Gual va estudiar medicina i a tots els pobles on va exercir va ser molt estimat i valorat. Casat amb Carme Amill, van tenir 4 fills. Cofundador i col·laborador de la revista El Francolí des de la seva creació l’any 1921. Va publicar infinitat de cròniques a La Vanguàrdia, el Correo Català, Nova Conca, Diari de Tarragona, Heraldo de Aragón i molts altres diaris. Joan Farré Gual seguí fent de cronista quan es va jubilar, vivia a l’Hostal del Senglar de l’Espluga i va col·laboravar en totes les publicacions que li demanaven: Notícia del Casal, Joventut de l’Alt Camp, Clam, Borrallons, Inquietuds, Recull de l’Espluga i l’ Oriol, ajudant molts joves a encaminar els seus treballs de recerca, investigació i estudi. El seu despatx era sempre ple de documentació i el mateix passava quan es traslladà a la Residència Jaume I: escrivint; repassant estadístiques d’epidèmies i malalties de l’Espluga; recopilant informació de les seves llibretes, que sempre havia portat damunt per prendre notes de qualsevol acte, especialment de temes espluguins i que va anar fent fins al final dels seus dies. 

· Josep Farré Gual, pastisser de professió, va ser una persona autodidacta. Casat amb Filomena Anguera, amb qui tingué 6 fills. Va cultivar dues aficions: la poesia i el teatre. De la primera va fer una selecció dels seus versos, editant el llibre Rimes espluguines. 

Tot i això, encara hi ha un romanent de versos inèdits, alguns de caire irònic i humorístic que també podrien veure la llum. Respecte al teatre, va fer d’actor i de director en múltiples obres al Cultural i al Casal de l’Espluga, des d’Els pastorets d’en Folch i Torres a peces de teatre clàssic i modern. Com a autor va escriure, conjuntament amb Joan Civit Alsó, La força de la tradició a més d’altres petites obres de teatre. Tenia un gran respecte i estima pels actors i actrius, aquestes últimes i en època post franquista, en acabar l’assaig ja tard, les acompanyava a casa. Dins de les seves frases, deia que el teatre era escola de vida. De fet, suposava llegir, parlar, memoritzar, aprendre bé la llengua, escriure quan es copiaven el seu propi paper, compartir, nois i noies, i un munt d’avantatges per a cada persona i per l’època que es vivia. 

Home de consens, va ser jutge de pau com el seu pare.

Ambdós germans van cultivar a fons l’amistat, de manera especial i des de la infantesa amb el Lluís Carulla, amb qui al llarg de la vida no sempre estaven d’acord. Havien estat joves que compartien les mateixes inquietuds polítiques, culturals i socials. La base possiblement es va forjar sota el foment dels Pares Paüls, la Congregació Mariana i els exercicis del pare Vallet. Tota aquesta efervescència seria la llavor d’un activisme que generà bons resultats a l’Espluga: la creació de la revista El Francolí, el Centre Cultural i, més endavant, el Casal.

Tant en Joan com en Josep transmetien i encomanaven la seva passió per l’Espluga i el país així com els valors en els que creien, practicaven i defensaven: la família, el bé comú, el diàleg i la bona entesa. Ser a prop seu era reconfortant i enriquidor.  

Moltes gràcies, Josep Maria Vallès, pel seu record!

Germans Farré Anguera

L’ART DE RESTAURAR PATRIMONI. EMPRESA TEIXIDÓ-GARRELL 1969-2023

 Segona part, per Trini Teixidó Rosell

Dimarts 25 de novembre vam poder conèixer de la mà del Trini Teixidó, la quantitat i el valor dels treballs realitzats al monestir de Poblet per l’empresa Teixidó Garrell, durant més de 40 anys.

El Trini té 77 anys, en fa 12 que s’ha jubilat, després de 52 anys fent de paleta, una feina que li ha agradat, l’ha gaudit i, com diu en el seu recull Records d’una vida. 40 anys de restauració a Poblet “per a mi ha estat una escola per tot i per a tot, he après més d’història treballant a Poblet per les èpoques constructives i estils diferents, -descobrint com estaven fetes les obres, els materials que s’utilitzaven i com s’havien de tractar en l’actualitat-, que anant a l’escola”

 

Restaurant el monestir de Poblet, declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l’any 1991

Explicar totes les obres fetes a Poblet durant tants anys, més les vivències i anècdotes, és un repte no gens fàcil, com va dir el Trini que va començar exposant, de manera cronològica, les diferents intervencions, acompanyant-les de fotografies on es veia com estava l’edifici abans de restaurar i  com quedava l’obra final acabada. Amb el seu entusiasme, el seu vocabulari específic del món de la construcció, ens donava a entendre cada pas i cada intervenció feta segons l’estat en què es trobava la teulada, la torre, l’arc, o el cimbori, és a dir, cada trosset de monestir que calia restaurar.

També va comentar com, de vegades, diferents treballs que no s’havien previst als projectes, van poden ser executats per l’atreviment que porta l’experiència i també l’haver pogut aprofundir en cursos de formació en tècniques específiques, que es necessiten per rehabilitar aquests tipus d’edificis tan especials, com ells havien fet.

 

Els treballs de restauració, generalment, consisteixen en desmuntar, enumerar pedres, canviar allò que està en mal estat, reforçar, impermeabilitzar, rejuntar i, finalment, tornar a muntar, fer escales, paviments, enteixinats, finestres, calats, instal·lacions noves, restaurar pintures, gàrgoles, pinacles, arcs, carreus, cobertes...Cada actuació està feta a mida de les necessitats i possibilitats de millora del propi edifici i dels recursos econòmics. Treballs de molta alçada en tots els sentits.

Les intervencions més destacades podríem dir que són: les muralles del segle XIV amb totes les seves torres, el cimbori gòtic del mateix segle, la sagristia nova del segle XVIII, el dormitori dels monjos del segle XIII per la seva bellesa, per les dificultats i la perillositat en alguns trams, pels treballs acurats que necessitaven i per com de bé van quedar restaurades.

 

Relació d’intervencions fetes

1973. La restauració de les CAMBRES REIALS va ser la prova de foc per seguir treballant a Poblet perquè tant a l’arquitecte com a la comunitat, els va agradar la feina feta, i ja els van contractar per al manteniment del monestir, amb un nou encàrrec per a rehabilitar una altra torre,

1974. TORRE DE LES ARMES.

1975. ARC DE STA. CATERINA i TORRES REIALS.

1976. GRANJA I AIGÜES DE NEROLA I TARANTÍ.

1977. PALAU DEL REI MARTÍ.

1978. CIMBORI. Premi Europa Nostra per la seva “perfecta restauració”.

1981. SALA MENGUCHO. PALAU DE L’ABAT. CREU DE LA PLAÇA.

1982. REFER MURALLES.

1983. TORRE DE LES ARMES I TORRE DE SANT ESTEVE.

1984. CASA DEL MOLÍ.

1985. SAGRISTIA NOVA.

1987. CASTELLFOLLIT. TORRE DEL SABATER I TORRE DEL PRIOR.

1988. REFETOR.

1989. CASES NOVES.

1992. FAÇANA DE L’ESGLÉSIA. CAPELLA DE SANT JORDI.

1993. TORRE DE L’OLI. TORRE DELS BANYS I MURALLA. SALA DEL CUBAR.

1996. LAPIDARI I  FOGANYA.

1997-1998. CELLER. GIROLES I ABSIS. ABADIA I CLAUSTRE DEL NOVICIAT.

1999. CASA DELS GERMANS I CAPELLA.

2001. TORRE DEL RELLOTGE.

2005. DORMITORI GRAN I SALES GÒTIQUES.

2008. COBERTES SOBRECLAUSTRE.

2009. COBERTA DEL CAMPANAR. PLAÇA DE L’ENTRADA.

2010. CLAUSTRE I CALATS.

2011. INSTAL·LACIÓ DE L’ORGUE.

2013. IMPREMTA. OFICINA DE TURISME.

 

S’hi van fer més treballs importants al monestir: a les TORRES DELS BOJOS o MALALTS, de LES HÒSTIES, de LES AIGÜES, la CASA DEL PATRONAT, la INFERMERIA VELLA, la CAPELLA DELS SANTÍSSIM, la PORTA DAURADA, L’ARXIU PERSONAL DEL PRESIDENT JOSEP TARRADELLAS (que fou l’impulsor de moltes d’aquestes obres, començant pel cimbori), MUSEUS, ESCOLES VELLES, CENTRE DE VISITANTS, ELECTRIFICACIÓ SOTERRADA, DIPÒSITS I CANALITZACIONS D’AIGUA, entre d’altres. Es difícil trobar una part del monestir on no s’hi hagués intervingut.

 

El Trini donà les gràcies als abats Maur Esteva, Josep Alegre, Octavi Vilà i Rafel Barrué. Als priors Francesc Tulla, Lluc Torcal, Borja Peyra i a tota la comunitat per l’acollida, la confiança i l’estima al llarg de tots els anys i, al pare Jesús M. Oliver, pel seus coneixements, seguiment de les obres i la gran amistat per sempre amb el Trini i el Lluís. També  la gran entesa amb tots els industrials que hi van intervenir: picapedrers Vendrell, ferrers Biel, pintors Martí, fusters Albés, electricistes Coesel i instal·lacions Francolí per les obres ben fetes i acabades.

            

Amb les preguntes finals, i coincidint que l’acte es feia a la biblioteca, va exposar les importants obres fetes en aquest edifici històric de l’antic Hospital, que havia acollit aules de pàrvuls, nenes i nens de l’Escola Pública fins al 1957-58.

Quan s’acabava una obra i havia quedat bé, sentien una gran satisfacció i, a la vegada, un orgull perquè s’havia col·laborat a mantenir i a conservar aquests edificis històrics. Com diu el Pare Jesús, “les circumstàncies van fer que fos aquesta senzilla empresa local de l’Espluga de Francolí qui portés a terme aquesta obra gegantina algunes foren petites i d’altres enormes, però totes fetes amb la mateixa dedicació, professionalitat i estima. Eren molt joves i no havien estudiat cap especialitat restauradora, però amb bona intuïció i els coneixements d’uns bons paletes de poble, han deixat una gran petjada en l’art de restaurar el nostre patrimoni”

 

Si vols més informació sobre Poblet, obre aquests enllaços

El Monument                        Art i història de Poblet

 Filo Farré Anguera

 

“Memòria a peu de carrer” un homenatge als deportats a Mauthausen i el significat de les llambordes Stolpersteine.

 

Dimarts passat 18 de novembre a la la nit, vam tenir el goig de rebre l’explicació d’aquest projecte per part de l’Enric Mercadé, gran difusor de la cultura espluguina, en la qual ha participat i liderat nombrós treballs i un impulsor d’aquest projecte en la seva etapa de regidor. 

Les llambordes Stolpersteine (que en alemany significa pedra que fa ensopegar) són un projecte memorial europeu dedicat a les víctimes del nazisme, creat per l’artista alemany Gunter Demnig als anys 90 del segle passat, fetes de formigó amb una placa de llautó al davant, on hi consta el nom, data de naixement, destí de la deportació i dada de la mort.

S’instal·len davant de la casa on es te constància, que va ser l’ultima residència de la víctima.

Sabem que ja hi ha instal·lades unes 75.00 pedres en 20 països europeus i a Catalunya més de 600.

A l’Espluga aquest projecte s’inicia el 2018, però no prospera fins al 2021, quan l’ajuntament encarrega a l’historiador montblanquí Alex Rebollo, la recerca en arxius locals, estatals i internacionals, que permetran identificar els deportats i reconstruir-ne les seves biografies, a més de comptar amb les aportacions documentals, i orals de familiars, amics i veïns del poble.

Les persones espluguines que van patir deportació i mort son:

Antoni Vendell Casares 1898- 1941, deportat a Mauthausen i a assassinat a Gusen.

Lloc de l’última residència, carrer Nou 37

Joan Rosell Huguet 1014- 1941, també deportat a Mauthausen i assassinat a Gusen.

Lloc de la darrera residència, carrer Templaris 7

Antoni Descarrega Llop, 1904-1965, deportat a a Mauthausen i alliberat el 1945.

 Lloc de l’última residència, carrer Sortida 4

Lluis Miralles Casadó, 1922- 1945, deportat a diversos camps nazis i assassinat a Wöbbelin.

Lloc de l’ultima residencia, carretera de Poblet 17

L’objectiu, es recordar de forma intima i personal que cada pedra representa una vida concreta, i es fa al carrer integrant-les a la vida diària, sense anar a cap museu, ni arxiu per tal construir una memòria col·lectiva i compartida del que va representar el regim nazi.

Molt agraïts Enric!

Goretti Puig Segura