MAGDA BULDÓ I ELISENDA ROSELL

  EL PARLAR ESPLUGUÍ, UNA VARIANT DE TRANSICIÓ         

         

   La manera de parlar, ja sigui per les paraules i expressions emprades o bé per la fonètica utilitzada, a vegades, genera bromes i centra debats profunds. L’Elisenda Rosell Andreu i la Magda Buldó Escoté són dues professores de secundària especialistes en filologia catalana, implicades en la ràdio local en algun moment o altre i difusores de temes culturals espluguins. La Magda ha estat al capdavant dels grallers durant una bona temporada; l’Elisenda ha treballat pel Certamen Literari del Casal de l’Espluga, condueix un club de lectura a la biblioteca municipal i és l’autora d’un parell de llibres. Totes dues van presentar a les Estampes espluguines, d’una manera molt didàctica, el parlar espluguí dins del ventall dialectal de la llengua catalana.

            Per començar, van fer un repàs a les aportacions dels principals dialectòlegs: Milà i Fontanals, Badia i Margarit i Joan Veny. També van destacar Pere Navarro, professor de la URV, per qui van mostrar un càlid agraïment. Van posar en context les diferents variants i van mostrar en el mapa els dos grans blocs dialectals: l’oriental i l’occidental. Van distingir en cadascun d’ells, els diferents dialectes i subdialectes dins dels quals hi van situar els parlars i variants. En el cas de l’Espluga, trobem una variant de transició inclosa en el subdialecte tarragoní, pertanyent al dialecte sud-oriental, del bloc oriental. Ara bé, el parlar espluguí té alguna peculiaritat del lleidatà. 

       

     En el desenvolupament de la xerrada, van anar resseguint tots els trets distintius propis de la parla local. En l’àmbit fonètic van repassar les vocals i consonants amb exemples i talls de veu. Van tractar la neutralització de les vocals àtones o/u; i e/a les quals deriven en el so de la vocal neutra, tanmateix no es neutralitzen els plurals femenins i altres sufixos, que en la pronúncia es mantenen en es/e. Van explicar que el so àton a de final mot, a vegades s’enfosqueix i tendeix cap a o. En l’estructura de les paraules van exemplificar algunes qüestions com l’assimilació de vocals que trobem a tambal; la dissimilació com a sandicat; la metàtesi, amb un canvi d’ordre com a llangonisssa. En els fenòmens consonàntics van parlar de quan afegim el so i, entre vocals, com a paiella, o bé davant d’un so g/j, com a puijar; fem sonar la i del grup ix, com a caixa; o ensordim el so propi de la xeix, com a txicot; transformem en ny com a fenya, quan en altres indrets es manté n.

       

     En la part morfològica de la llengua, van recordar l’ús de lo, com a article; el demostratiu aqueix; el pronom mus, a la primera persona del plural; els plurals acabats en ns, com a hòmens. Es van endinsar en les qüestions verbals: la fonètica de la primera i tercera persona del singular, pronunciada en e, com a anave; i en l’acabament en um, com a anàvum de la primera del plural en temps passats.

            No es van descuidar el vocabulari propi espluguí, gairebé exclusiu, com penyic i perxe. Per acabar van comentar expressions locals. Amb tanta riquesa lingüística, gairebé va faltar temps, per a detallar-ho tot. Ja van quedar convidades per a una altra sessió.      

Ernestina Vallverdú