El dimarts 17 de novembre vam comptar a les Estampes Espluguines amb la Vanesa Roca Castaño, una jove montblanquina que ens va explicar el seu treball de recerca sobre els refugis antiaeris del Camp de Tarragona i la banalització del dolor.
Primerament, com a context històric, ens va informar que a Catalunya, després de l’aixecament feixista, es va mantenir fidel a la República. A la Conca hi va haver també bastanta agitació, amb segrestos i condemnes a mort, saquejos a les esglésies i crema d’imatges religioses, i molta gent es va refugiar en masos. Els primers bombardejos van ser entre finals de 1936 i començaments de 1937 a Roses i Barcelona, mentre que la batalla més important a casa nostra va ser la de l’Ebre. I a l’Espluga, com sabem, l’1 de gener de 1939 hi va haver un bombardeig que va ensorrar nombrosos edificis i algunes persones van morir o van ser ferides. Com és evident, amb tot aquest clima va sorgir la necessitat de construir refugis per protegir-se.
I com eren, aquestes
construccions? Atès que, generalment, els homes joves eren al front, els
construïen la gent més gran, dones i menors d’edat del poble. Sovint eren
humits i foscos, i aviat va sorgir la necessitat de construir-hi respiradors. A
més a més, normalment s’aprofitaven runes d’altres edificis o bé estacions de
tren o metro o magatzem. I a la nostra vila, la cova.
A continuació la Vanesa ens va
parlar de diversos refugis del Camp de Tarragona que va visitar: a Valls, Reus,
Cambrils i Tarragona. D’entre tots aquests, destaca especialment el de
Tarragona i Reus, que tenien una capacitat d’unes 700 i 1200 persones,
respectivament. En el cas del de la ciutat imperial, es van aprofitar
estructures romanes i medievals, que també van servir d’interès per als
arqueòlegs. Avui en dia, aquests 4 refugis estan oberts al públic i es poden
visitar gairebé íntegrament.

I a la nostra comarca, quins hi
havia? Pel que fa a Montblanc, n’hi havia quatre: a la zona de les Arcades, que
era una mica insegur; a la plaça Major i a les escales que porten a l’església
de Santa Maria, que per proximitat es volien unir, malgrat que no va ser
possible per la duresa del terreny, i a l’antic hospital de Santa Magdalena,
que va presentava un terreny més tou per la proximitat amb el Francolí. I a
l’Espluga, n’hi havia cinc: a la cova, a la balma del carrer dels Ametllers, al
carrer de la Pedrera (avui carrer de l’Urgell), a Villa Engràcia i a la finca
La Capella. Aquests dos últims, a la urbanització de les Masies, avui en dia es
troben dins de llocs privats, motiu pel qual no es poden visitar tot i
trobar-se en molt bon estat. En canvi, el del carrer de la Pedrera estava en un
pati però avui té una casa al damunt. El refugi de la cova es pot visitar, però
dins de la visita al conjunt prehistòric, no com a refugi.
Finalment, vam reflexionar sobre la banalització del dolor, fruit de la greu dessensibilització que hi ha avui dia. En són exemples la satisfacció en un esport en veure que el rival ha perdut o quan els polítics utilitzen drames humans com a atacs a l’oposició. En relació amb els refugis antiaeris, en les visites que va poder fer la Vanesa la gent va ser respectuosa, tot i que recorda algun comentari que s’hi estava bé ja que era estiu i allí s’estava fresc.
En conclusió, la nostra ponent va
destacar que la redacció d’aquest treball és un motiu d’orgull pels
coneixements adquirits, però va fer èmfasi que els refugis s’haurien de
visibilitzar més com una part molt important de la nostra història, testimoni
del patiment que van haver de passar tantes i tantes famílies.
Martí Huguet Vidal






Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada