“Memòria a peu de carrer” un homenatge als deportats a Mauthausen i el significat de les llambordes Stolpersteine.

 

Dimarts passat 18 de novembre a la la nit, vam tenir el goig de rebre l’explicació d’aquest projecte per part de l’Enric Mercadé, gran difusor de la cultura espluguina, en la qual ha participat i liderat nombrós treballs i un impulsor d’aquest projecte en la seva etapa de regidor. 

Les llambordes Stolpersteine (que en alemany significa pedra que fa ensopegar) són un projecte memorial europeu dedicat a les víctimes del nazisme, creat per l’artista alemany Gunter Demnig als anys 90 del segle passat, fetes de formigó amb una placa de llautó al davant, on hi consta el nom, data de naixement, destí de la deportació i dada de la mort.

S’instal·len davant de la casa on es te constància, que va ser l’ultima residència de la víctima.

Sabem que ja hi ha instal·lades unes 75.00 pedres en 20 països europeus i a Catalunya més de 600.

A l’Espluga aquest projecte s’inicia el 2018, però no prospera fins al 2021, quan l’ajuntament encarrega a l’historiador montblanquí Alex Rebollo, la recerca en arxius locals, estatals i internacionals, que permetran identificar els deportats i reconstruir-ne les seves biografies, a més de comptar amb les aportacions documentals, i orals de familiars, amics i veïns del poble.

Les persones espluguines que van patir deportació i mort son:

Antoni Vendell Casares 1898- 1941, deportat a Mauthausen i a assassinat a Gusen.

Lloc de l’última residència, carrer Nou 37

Joan Rosell Huguet 1014- 1941, també deportat a Mauthausen i assassinat a Gusen.

Lloc de la darrera residència, carrer Templaris 7

Antoni Descarrega Llop, 1904-1965, deportat a a Mauthausen i alliberat el 1945.

 Lloc de l’última residència, carrer Sortida 4

Lluis Miralles Casadó, 1922- 1945, deportat a diversos camps nazis i assassinat a Wöbbelin.

Lloc de l’ultima residencia, carretera de Poblet 17

L’objectiu, es recordar de forma intima i personal que cada pedra representa una vida concreta, i es fa al carrer integrant-les a la vida diària, sense anar a cap museu, ni arxiu per tal construir una memòria col·lectiva i compartida del que va representar el regim nazi.

Molt agraïts Enric!

Goretti Puig Segura

 

L’ART DE RESTAURAR PATRIMONI EMPRESA TEIXIDÓ-GARRELL 1969-2023

 Primera part, per Lluís Garrell Rosell

Inicis

Dimarts 11 de novembre de 2025, vam poder conèixer millor, una part dels treballs de restauració d’edificis històrics, realitzats per l’empresa Construccions Teixidó-Garrell, formada per Trini Teixidó i Lluís Garrell.

 

El Lluís amb 76 anys d’edat, 61 treballant de paleta (començant als 13) i 54 anys d’empresa, oferí una visió panoràmica de com han rehabilitat edificis emblemàtics, d’estils i èpoques diferents, per tal de deixar-los el més semblants possibles al que havien estat originàriament i que, degut al pas del temps, a les inclemències climàtiques i a d’altres patologies, s’havien malmès. Alguns inclús, es trobaven en estat ruïnós.

 

Miquel Vendrell, picapedrer i Maties Solé els van demanar l’any 1973 de treballar al monestir de Poblet i ja no se’n van moure. Poblet va ser la seva gran escola, seguit del seu esforç i tossuderia per aprendre i poder fer feines ben fetes sota la direcció de tècnics competents.

Obres restaurades

. Dels monestirs restaurats, el Lluís va exposar les intervencions més importants realitzades al monestir de Vallbona de les Monges, durant 13 anys, en etapes diverses, molt interessants i complexes a l’hora d’executar-les, començant pel simple fet de canviar l’altar cara el públic fins a la restauració de la sala gòtica per instal·lar-hi l’exposició de la farmàcia i projectar el nou audiovisual..

. En l’apartat de catedrals, vam poder comprovar la bellesa dels treballs fets a l’interior i exterior del cimbori de la catedral de Tarragona

. Fer obres de millora al celler cooperatiu modernista de l’Espluga de Francolí durant 20 anys, amb intervencions ben diferents, arriscades i boniques, van donar peu a treballar i restaurar també els cellers de Rocafort, Barberà i Montblanc.

. Vam redescobrir, el valor de dos edificis propers: la fassina Balanyà, per la seva restauració, al ser l’única a Catalunya que hagués conservat maquinària i cups. I el Museu Terra per la seva ampliació amb visió educativa de futur i l’aposta per noves tècniques de clima i estalvi energètic

. Després d’exposar  l’obra civil on havien intervingut: com els castells de Barberà, Milmanda, del Paborde; l’hospital i Alberg Jaume I de l’Espluga; el Consell Comarcal i la casa senyorial a Santes Creus,  arribà el torn dels campanars i les esglésies que en són un grapat començant pel poble de Forès, os es va restaurar el campanar i l’església i es construí el mirador -el gran balcó per contemplar la Conca de Barberà-.

Obres decisives i de valor que van ser motor per anar fent canviar la fesomia i el futur d’aquests pobles.

Va seguir amb els treballs duts a terme al campanar i església de Sant Miquel de Nalec. Les característiques específiques de la façana de l’església de Sant Joan Baptista de Reus. El gran treball per restaurar els pinacles i les gàrgoles, juntament amb altres importants intervencions a l’església de Santa Maria de Montblanc. I donà valor als treballs en diferents anys  realitzats a l’església vella i a l’església nova de Sant Miquel de l’Espluga de Francolí, des de tornar al culte la primera, amb les diverses intervencions que s’hi van fer, fins a comentar les darreres obres a la nova i l’aposta per col·locar-hi uns sensors electrònics per tal de registrar dades d’estudi del comportament actual de l’edifici, i així poder prendre decisions a qui correspongui per a properes rehabilitacions.

. Per acabar amb obra restaurada, va exposar el treball fet per rehabilitar una pallissa de tros i convertir-la en habitatge unifamiliar permanent, a Blancafort, com a exemple ben aconseguit i integrat al nucli urbà.

 

La majoria edificis restaurats per l’empresa Teixídó-Garrell, tenen la categoria BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional) i BCIL (Bé Cultural d’Interès Local). Estan protegits i les intervencions que s’hi fan, han  de ser molt acurades com s’ha pogut comprovar en les fotografies projectades.

L’any 2019, coincidint amb els 50 anys de l’empresa, el Consell Comarcal  els va concedir un reconeixement dins dels Premis d’Honor,

 

Per finalitzar, Lluís Garrell, va agrair la bona entesa amb tots els tècnics, industrials, artesans, institucions, entitats i treballadors i per la bona feina feta al llarg dels anys.

I també donà les gràcies pel seu interès al bon nombre de persones assistents.

 FILO FARRÉ ANGUERA

LA NISSAGA DELS PICAPEDRERS VENDRELL.

                      Oi que un finestral, una font, una portalada, una escultura o bé un capitell restaurat bé pot il·lustrar una bonica estampa? La pedra és un material noble que amb un artesà amb traça embelleix un indret o edifici. La nissaga Vendrell, amb cinc generacions de picapedrers, ha destacat per la seva emprenedoria i habilitat en aquest àmbit.

            Antoni Vendrell Guasch va explicar a les Estampes espluguines tot l’itinerari de la seva família d’ençà que va arribar al poble procedent de Cardona o potser de Sarrià. Sempre van destacar per la visió empresarial, per això el besavi de l’Antoni va comprar una pedrera a la Floresta, i com que hi passava el tren, podien enviar el material cap a Barcelona o bé altres indrets. Més tard, van adquirir altres pedreres com a les Colònies, i la de prop del barranc dels Aubins, al Bosc de Poblet. D’aquests indrets treien el material que havia de servir per a construir la carretera que va des de Poblet cap a Prades. Però la Guerra Civil va estroncar el projecte. Un cop acabat el conflicte bèl·lic, la repressió d’ambdues bandes va afectar l’avi de l’Antoni. Però la següent generació, la del seu pare, el Miquel, va tirar endavant quan va començar a treballar en la restauració de Poblet i més endavant, de Vallbona. Anaven ben coordinats amb l’equip dels paletes de l’empresa Teixidó Garrell. Una de les obres més destacades i dificultoses va ser la restauració del cimbori de Poblet, ja que calia fer la feina a molta alçada i amb l’ajut de grues.

 El Miquel Vendrell també va entrar al món de l’escultura, per exemple fent diverses figures de sants o bé el monument dels Bastoners a Montblanc. L’Antoni ja de ben jovenet va treballar de picapedrer al costat de son pare, i també va traspassar l’ofici als seus fills Miquel i Pere. Feien obres per a particulars, van restaurar el campanar d’Olèrdola, la teulada de l’Església Vella de l’Espluga i de manera puntual també van fer alguna feina per a la Sagrada Família. En alguna etapa van ser formadors d’escoles-taller en la branca del treball amb la pedra. I en aquest ventall d’experiència també van entrar en el negoci de l’explotació forestal i la venda de llenya.

            Ara l’Antoni ja està jubilat, i el taller de picapedrers tancat, però el bon fer, el bon gust i les formes que han donat a la pedra perduraran. Des d’aquí valorem i agraïm tot el treball d’aquesta nissaga que ha rebut distingits reconeixements.

ERNESTINA VALLVERDÚ

           

INICI 2025 DELS CLUBS DE LECTURA

 📚✨ Vam començar els Clubs de Lectura de Cicle Inicial, cicle mitjà, cicle superior i el club juvenil!

Hem estrenat el club amb noves lectures, i som un total de 8 infants per club. Entusiasmats per compartir opinions i descobrir històries noves.

Els més petits, per poder parlar i puntuar el llibre, fem servir la nostra mascota, el Parlador 🐻💬 — només qui el té a les mans pot parlar! Una manera divertida d’escoltar-nos i respectar els torns de paraula.

📘 Cada infant té també una llibreta personal, on enganxem la portada del llibre, el nom de l’autor/a i de l’il·lustrador/a, i on després fem alguna activitat relacionada amb la lectura.

Els alumnes de primer cicle de l'ESO van anar a la ràdio a compartir la lectura en directe amb la professora Elisenda Rosell

Ens espera un curs ple de lectures i converses màgiques! 💫

#ClubDeLectura #CicleInicial#ciclemitja#ciclesuperior #LecturaCompartida #ElParlador #LlegirÉsViatjar

La Forja de cal Biel

 Dimarts passat vam endinsar-nos en el la historia de la forja de cal Biel, mentre de fons anàvem veient a la pantalla, les nombroses obres d’art creades per tres generacions de forjadors, demanant un plus d’atenció, ja que alhora calia atendre les explicacions del Valentí.

Primerament, ens va fer retrocedir fins a l’edat del ferro cap al 1500 abans de Crist, quan (des de els pobles hitites habitants de l’actual Turquia, es te constància que treballaven amb aquest mineral) fins arribar molts segles desprès a la farga catalana.

Un sistema on es tractava el mineral de ferro per deixar-lo preparat per treballar amb martells, que es va desenvolupar al voltant dels Pirineus i va durar fins a final del segle XIX, quan va ser substituït per procediments industrials.

La historia familiar del cal Biel comença quan l’avi Enric per diverses motivacions personals, es enviat a Altafulla a aprendre l’ofici de ferrer amb un familiar seu, per anys després instal·lar-se a l’Espluga de F, exercint les tasques de ferrer rural: ferrar animals, creació i reparació d’eines agrícoles, baranes, portes panys, frontisses etc...

L’Enric envia els seu fill Ramon, a estudiar amb els salesians a Barcelona on durant vuit cursos aprèn l’ofici de forjador, el qual en retornar al poble continua fent tasques de ferrer amb el seu pare, no obstant a finals dels anys 50- del segle passat tot coincident amb la restauració del monestir de Poblet rep l’encàrrec de fer un canelobre por posar el ciri pasqual, el qual agrada tant, que de seguida li encarreguen noves tasques: llums baranes, reixes... Però va ser una creu per una capella del monestir, el que va cridar l’atenció d’uns visitants nord-americans els quals van publicar l’any 1960 un article a la revista New York Times, lloant la professionalitat i l’art del forjador,  que va suposar un gran aparador mundial de les seves obres i van començar a rebre més encàrrecs d’entitats i particulars.

Això va fer que deixes de fer de ferrer, i ell juntament amb els seu fill Valentí que també havia tingut formació als salesians de Barcelona, però no de forja, si no de mecànic industrial, es dediquen  les  nombroses comandes d’arreu del mon.

Actualment es el fill del Valentí, l’Enric, que ja va aprendre l’ofici de petit al taller del seu pare i l’avi, i que també s’ha format amb nombrosos forjadors europeus sobretot del sud de França, el que agafa el relleu de la nissaga, que te per costum no fer gaires esbossos, ni planells de les peces a realitzar, si no que ho com diu el Valentí (ho tenen al cap) i amb el martell i van donant forma.

Molt agraïts per la teva dedicació Valentí i llarga vida a cal Biel.

Goretti Puig Segura